Terrassa

Una pandèmia silenciosa que mata en vida

  • Iris Ruiz
  • Actualitzat:
  • Creat:

L'ambient que t'envolta és fred i fosc, però per molt que t'esforcis a percebre alguna cosa en l'entorn amb atenció t'adonaràs que, està tot desolat i tu et sents devastat.

Iris Pascual Ruiz
Iris Pascual Ruiz

En el pit, una gran angoixa que arriba als teus pensaments més profunds i aquests et torturen dia a dia com si fossis el culpable dels pitjors delictes. A sobre, sents exigències i desemparament per part de tots els que t'envolten i ja no saps discernir entre la realitat i la ficció. No comprens la situació, però per les teves galtes corren llàgrimes sense parar. Els teus ulls brillen i no és d'alegria sinó d'una gran tristesa. Quan comences a entendre la situació t'adones que, tot el que t'envolta et fa por i et recorda aquell moment en concret que tant de dolor t'ha ocasionat. Un escruixidor sanglot intenta sortir del teu interior, però és ofegat per la pena.

És així com moltes persones se senten a dies d'avui i és una cosa que comença a sobrepassar-nos en molts moments perquè no entenem què està passant. En algun moment hem sentit la necessitat de demanar ajuda, però no hem sabut com fer-ho. En intentar comptar en veu alta com et sents t'adones que no saps per on començar i és molt difícil trobar les paraules. Et sents totalment incomprès i abandonat. Van passant els dies i simplement et quedes assegut, contemplant com hi ha vida a la teva al voltant, però tu més aviat et sents fora de lloc. En aquest lloc especial, aquestes quatre parets que t'envolten és un espai on t'acabes sentint segur i prefereixes no sortir molt d'aquí. Prefereixes no sortir del llit i t'acabes tancant en allò que et dona un últim feix de llum. T'ofegues malgrat estar en terra ferma i sents la necessitat de buscar la manera de respirar. Vols acabar amb tot aquest sofriment i al final simplement l'acabes fent. Tanques els ulls una última vegada i tot torna a quedar-se fred i fosc.

Hi ha moltes persones que sol·liciten l'ajuda de professionals, però el sistema sanitari està tan saturat que les llistes d'espera són tan eternes com la construcció de la sagrada família. És molt difícil d'entendre com en la nostra societat actual amb totes les noves tecnologies i grans avanços no hi ha una millora en l'atenció precoç dels problemes de salut mental que afecten moltes persones de la nostra societat. Som la generació de la immediatesa en moltes coses, però en una cosa tan summament important i que t'acaba mantenint viu i amb ganes de viure simplement acaba passant desapercebut. Tot això acaba en una llista d'espera per a aquells que s'atreveixen a demanar ajuda i potser quan ja és el torn que els atenguin simplement és massa tarda. És aquí on el govern de Catalunya ha de parar esment i importància perquè l'onada desuïcidisésunadelespitjorspandèmies. L'ajuntamentdeTerrassahauriadelluitar per això i mostrar l'interès que es mereix. Jo desitjo que Terrassa tingui un ajuntament que realment es preocupi per la nostra salut mental i deixi enrere les lluites populistes que només resten en el nostre creixement com a societat. No hem de permetre que el sistema sanitari es continuï col·lapsant i que el personal sanitari s'ofegui.

Com pretenen que ens enfrontem els joves als grans problemes que la vida ens posi pel camí si estem morts en vida? Necessitem tenir reforçada la nostra salut mental per a poder sentir-nos productius en allò a què ens dediquem. Poder estudiar la carrera dels teus somnis o el cicle formatiu que desitgis sense sentir-te que ets un constant fracàs. Poder fer el que vulguem per passió sense sentir pors ni inseguretats. Aportar i sumar conjuntament com a societat per a millorar el nostre país.

Paraules clau: